Pèrmic

Va d’es de fa uns 286 milions d’anys fins fa 245 milions d’anys.

Van sorgir dos tipus de rèptils, uns semblants a llangardaixos, completament terrestres i rèptils semiaquàtics lents.

De entre tots els rèptils, en van ser un petit grup els theriodontia, que van ser els que van donar lloc als mamífers.

La vegetació d’aquest període, molt abundant, estava formada sobretot pel falgueres i coníferes. 

Va ser un període de molt moviment a l’escorça terrestre. Van emergir continents sota els mars poc profunds del carbonífer precedent. Europa i Àsia es van unir mentre a l’oest, un xoc entre plaques continentals que unia Nord-america amb el continent de Gondwana. D’aquesta manera, totes les masses continentals de la terra es van unir en un únic continent, anomenat Pangea II. Aquesta múltiple unió continental va generar l’orogènia herciniana*. Els depòsits acumulats en foses geosinclinals van ser sotmeses a pressió i elevats en forma de sistemes muntanyosos: els Apalaches del centre i del sud a Nort-Amèrica, els Urals  Rússia i es va emergir la part central de la serralada dels Andes.

El període acaba amb la desaparició del 90% de les espècies marines existents i la ràpida evolució i expansió dels rèptils.

Clima

A inicis del pèrmic, la terra seguia sotmesa a una glaciació. Els tròpics seguien plens de boscos pantanosos. A mig període el clima es va tornar més temperat. Els efectes de l’ unió de pangea van ser dobles: les serralades creades van modificar la circulació dels vents, impedint que les masses humides avancessin cap a l’interior i aquestes zones interiors quedaven més allunyades dels mars, cosa que disminuïa l’efecte regulador del seu clima.

__________________________________________________________

*orogènia herciniana: unió de totes les masses continentals en un únic megacontinent anomenat Pangea II. A les zones on es van unir els continents s’estima que es devia formar una serralada semblant a l’altitud de l’Himalaia.

Gran extinció pèrmica

Fa uns 250 milions d’anys, en el pas del paleozoic al mesozoic, i va haver un dels desastres ecològics més durs que ha patit la terra, la catàstrofe del permo-trias (es diu així perquè passa entre el pèrmic, últim període del paleozoic i el triàsic, primer període del mesozoic.).

Van desaparèixer en pocs milers d’anys el 85% de les espècies marines, entre elles els trilobits i el 70% dels vertebrats terrestres. Fins i tot els insectes gairebé s’extingeixen per complet.

Les teories sobre les causes d’aquesta catàstrofe son  variades, però les que es tenen més en compte son dues:

1.          El xoc d’un asteroide

2.          Les erupcions volcàniques massives.

  A tot això, si afegeix la possible disminució d’oxigen.

Un asteroide

L’idea de la caiguda d’un bòlid* extraterrestre és creguda per aquells que pensen que va ser un fet ràpid. Alguns especialistes del període, després d’un estudi molt ampli han arribat a la conclusió de que inclús pot ser un fet que va passar en un únic dia.

Traces d’heli, neó i argó que estan dins de molècules ful·lerens*  tenen una composició isotòpica semblant a la que s’ha trobat a les mostres dels gasos continguts als meteorits. S’ha trobat a la plataforma costanera d’Austràlia una estructura geològica d’aquella època que pot correspondre al cràter obert per la caiguda d’un gran asteroide. També es poden relacionar amb aquest fet alguns fragments de meteorits trobats a l’Antàrtida.

____________________________________________________________

*Bòlid: meteor de gran lluminositat que sovint desapareix amb una explosió (com un meteorit més o menys)

*Ful·lerens: molècules esfèriques d’origen extraterrestres formades per desenes o centenes d’àtoms de carboni.

Volcans a Sibèria

Una altre teoria és que l’extinció biològica la provoqués un gran canvi climàtic motivat per erupcions volcàniques massives que van sorgir a Sibèria. Hi ha plataformes de basalt enormes que daten d’aquesta època. Per les esquerdes de l’escorça terrestre, al costat de les grans colades de lava, es van escapar gasos magmàtics que van afectar la composició química de l’atmosfera.



L'efecte climàtic de les erupcions volcàniques que llancen SO2 i CO2 a l'atmosfera és complex. El diòxid de sofre (SO2) s'oxida a SO3 i acaba formant gotetes d'àcid sulfúric (H2SO4) que groguegen i enfosqueixen el cel, fent ombra i refredant la superfície. Per contra, el diòxid de carboni (CO2) és transparent a la llum solar (fletxes grogues) però opac a la radiació infraroja terrestre (fletxes vermelles), de manera que escalfa l'aire i la superfície.

Els efectes o conseqüències van ser de diferents tipus:

 - Els compostos de sofre i carboni combinats amb el vapor d’aigua atmosfèric, van provocar pluges d’àcid sulfúric i carbònic que provoquessin la mort de la vegetació tan marina com continental.

- Les erupcions volcàniques van provocar canvis de temperatura molt violents, que van dificultar l’adaptació. Una explicació podria ser: al principi el clima es refreda en un canvi molt brusc a causa de la foscor provocada per la pols, núvols sulfatades i el SO2 volcànic. Després de la sedimentació d’aquestes partícules de pols, dels sulfats i altres aerosols, l’atmosfera s’aclariria, i hi hauria un escalfament brusc, causat per l’efecte hivernacle per la quantitat alta de C02, llançat també per els volcans. La descongelació d’algunes extensions de permafrost* a Sibèria, va afegir metà a l’atmosfera reforçant l’efecte hivernacle.

________________________________________________________________

*Permafrost: capa de gel permanentment congelat als nivells superficials del terra de les regions molt fredes.

Disminució de l’oxigen

Finalment, hi ha qui creu que l’extinció no va ser tan ràpida i que va ser a causa de la disminució d’un 20% d’oxigen a l’atmosfera. Això, fa que hi hagin menys zones habitables, perquè la reducció d’oxigen fa que a pocs centenars de metres d’altitud la vida sigui inviable per a moltes espècies.

Després d’aquesta gran extinció van passar 3 o 4 milions d’anys de gran estabilitat biològica.